Naixement, genocidi i revolta del poble maputxe

Publicado en Nuvol por Marti Figueras.

Espanyols contra indígenes americans. Cowboys contra indis. Argentins contra maputxes. Amèrica és una terra coberta de sang (com moltíssimes altres) que ha anat canviant el seu mapa a través de conquestes i genocidis diversos. Aquesta lliçó ja ens la sabem. Almenys el titular. Aprofundir en la història, en les causes i el desenvolupament d’aquests genocidis, no tant. Però el teatre ens aporta coneixement sobre aquestes històries. Des de fa temps, ens interpel·la i ens demana reflexió, però també acció. Per temps convulsos, teatre actiu i combatiu. I amb tota la que cau, el nou Teatre Lliure dona a La Ruta 40 carta blanca perquè programi una sèrie d’espectacles que ens interroguin sobre el compromís i la identitat. Durant dos dies hem tingut al binomi Azkona & Toloza a l’Espai Lliure amb l’espectacle Tierras del Sud: teatre documental sobre com el neocolonialisme argentí tracta d’esborrar tot rastre del poble maputxe.

L’espectacle ‘Tierras del Sud’ es va poder veure al Teatre Lliure. © Azkona&Toloza

Setembre del 2016. Un servidor feia poc més d’un mes que s’havia casat i amb la dona estàvem de viatge de noces per l’Argentina. Al Calafate (Patagònia) vam fer una excursió on ens ensenyaven les restes rupestres d’un poblat tehuelche, un dels poblats indígenes de la Patagònia. Ja no en queden pràcticament d’indígenes i els que queden estan apartats de la societat i tractats com a pàries. Això és el que més o menys ens va comentar el guia. La cosa és que a un servidor li va picar el cuc per saber més sobre aquest poblat indígena. Fins i tot havia fantasiejat d’investigar i escriure quelcom sobre aquesta gent. Sort que n’hi ha d’altres que sí que ho fan. I sort que un teatre públic com el Teatre Lliure decideix apostar per aquests espectacles.

No parlen especialment del poblat tehuelche. De fet, wikipedia dixit, sembla que el poblat tehuelche va acabar sent assimilat pels costums dels maputxes, i al final tots aquests poblats indígenes van crear una espècie d’amalgama de societats organitzades d’una forma més lliure, sense més lleis que les que dicta la naturalesa. Pobles fortament arrelats a la terra, amb un fort component espiritual. Tot això ho anem sabent també a mesura que avança l’espectacle d’uns 90 minuts en què Laida Azkona Goñi i Txalo Toloza-Fernández ens expliquen de manera més o menys cronològica la creació, extinció i resurrecció del poblat maputxe a la Patagònia. És la segona part de la trilogia Pacífico amb la que el duet vol parlar de la relació entre les grans fortunes estrangeres i la barbàrie exercida sobre els pobles indígenes llatinoamericans.

‘Tierras del Sud’, un epsectacle del duo Azkona & Toloza. © Alessia Bombaci

El teatre d’Azkona i Toloza parteix d’una creació escènica que va del buit al ple. La història es va desenvolupant al mateix temps que construeixen l’escenografia. No és un espectacle amb actors, sinó amb dos autors que expliquen la història amb un to més divulgatiu i periodístic que no evocatiu. La cronologia dels fets està estructurada a partir del viatge que van fer per terres patagòniques a la recerca de les veus maputxes que podien posar en context la realitat del seu poble. La història però, es llegeix tant com s’escolta. A través de la pantalla se’ns expliquen els detalls històrics de tota “La Conquista del Desierto” del segle XIX en què argentins i occidentals van ocupar les grans extensions patagòniques on convivien els diferents poblats indígenes i com tot el genocidi i la usurpació cultural i social es va anar estenent durant el segle XX. Mentrestant els dos autors van donant forma a una escenografia que primer es marca amb cinta adhesiva; després s’hi incorporen unes estructures fetes amb bastons vermells; i així fins a crear una espècie de cartografia 3D on se’ns mostra la distribució de les grans urbs, els poblats mapuches (anomenats lofs), les muntanyes, el gran llac Nahuel Huapi, etc. Durant la construcció de l’espai, els dos executors també es dirigeixen a nosaltres per posar veu als diversos testimonis maputxes que van anar trobant. Són fragment de converses on entenem bé la idiosincràsia d’aquests indígenes i la lluita aferrissada per recuperar la terra perduda.

El relat, però, incorpora una sèrie de noms que en un principi se’ns fan estranys, relacions que semblen postisses. Comenten des d’un principi la història de Benetton, la popular marca de roba reconeguda als anys 90 per les icòniques imatges d’Oliviero Toscani. Fan referència a aquestes imatges i al seu impacte social. El relat segueix i (és doncs quan) se’ns descriu un episodi tràgic, (la mort d’un indígena, de com irromp l’exèrcit al poblat, de com fuig i de com és assassinat). En primera persona, tant Azkona com Toloza acaben aquest relat dibuixant una imatge del mort i indicant-nos que a un costat hi ha un requadre verd amb lletres blanques. A continuació, aquesta imatge dura i poètica es replica a la pantalla amb una de les fotografies de Toscani per la firma italiana. L’impacte és brutal.

‘Tierras del Sud’, un epsectacle del duo Azkona & Toloza. © Marta García

Tanmateix, l’estratègia narrativa del duet va més enllà. Els enemics del poble maputxe han estat molts i variats, però tots amb càrrecs institucionals o militars. Però als anys ’90 aterra el neoliberalisme més agressiu a l’Argentina per seguir l’enèsima fase d’una conquesta del desert que mai s’acaba. I qui ha acabat adoptant la cara més crua d’aquest postulat capitalista és precisament aquells qui més es vantaven de denunciar les injustícies socials i clamar pel respecte de totes les races, Benetton. La firma capitanejada pel patriarca Luciano Benetton és la gran enemiga actual del moviment de resistència maputxe, un moviment que va renéixer a principis de segle i que ha anat agafant embranzida. Així doncs, de cop i volta el que semblava que era un recurs visual que buscava l’impacte entre els diferents significants, passa a entrar dintre de la lògica narrativa. Benetton no és el mirall de les injustícies socials, no és l’amic, sinó l’enemic. I els esquemes a molts se’ns van esmicolant. Com ha de ser.

S’ha de dir però, que tot i que la història és molt dura i que l’exposició dels fets et deixa amb una sensació de ràbia i impotència, l’aposta excessivament visual, tant pel fet de llegir tanta estona com de veure’ls construir l’espai, acaba sent cansada i transmet al conjunt de l’espectacle una fredor que acaba pesant massa. No hi ha rastre d’emoció en el to de la narració i fins i tot hi ha moments excessivament llargs, com el retrat de les diferents fotografies dels maputxes posant com esclaus dels argentins i els immigrants occidentals.

Però tot es va trencar al final. Al final del final. Entre aplaudiments, Txalo Toloza-Fernández pren la paraula i amplia el context històric de la lluita maputxe a dia d’avui. Ho fa amb ràbia, tristesa, un nus a la gola i llàgrimes a punt d’esclatar. I acaba recordant el càntic de Víctor Jara “El derecho de vivir en paz” que el poble xilè està recuperant amb força en la seva massiva revolta. Una lliçó teatral i històrica que ens implica i ens obliga a actuar, a combatre a favor de la identitat dels pobles.