La cultura segura, l’escenari mirall, el teatre prismàtic.

Teatro Amazonas según IVAN ALCÁZAR SERRAT. Un extracto de este reportaje.

Amb Teatro Amazonas, Laida Azkona i Txalo Toloza tanquen la seva trilogia de teatre documental i antropològic, formada per Extraños mares arden i Tierras del Sur. La tercera peça (vista la setmana passada al Teatre Lliure de Montjuïc) culmina un llarg procés de recerca i un treball de camp que els ha dut a l’Amazones colombià i brasiler. Azkona i Toloza s’empesquen un artefacte que barreja audiovisuals enregistrats durant els viatges, diaris personals, interludis animats i còmics, reproduccions de declaracions i recollida d’idees d’entrevistats, perfils de figures històriques… Mentrestant, en escena van muntant una instal·lació escultòrica i cartogràfica colorista, en directe. La imatge, la paraula i el cos s’uneixen a la papiroflèxia, i fan bricolatge i converteixen les traces, fronteres i nodes geogràfics dels mapes en una maqueta gegant que s’emplena dels símbols d’un relat “real”, bell i terrible, captivador.

Un dels muntatges de l’obra ‘Teatro Amazonas’|JEISSON CASTILLO+MIPRIMERDROP

El teatre aquí serveix de finestra i d’allargavistes, surt de la quadrícula convencional de la ficció i es torna prismàtic: ens hi aboquem i veiem desfilar la megalomania productivista de Henry Ford, l’artística de Werner Herzog, l’autoritària de Jair Bolsonaro, l’adoctrinadora de les missions colonials evangelistes… Noms, empreses i grups que al llarg de dècades han provat d’ensinistrar, esclavitzar i humiliar la massa inabastable, aclaparant, esplendorosa i proteica de l’Amazones i les seves habitants aborígens. Al final de l’espectacle, per un instant ens sembla distingir el nostre propi reflex d’espectadors del desastre i la massacre. Allà estem, davant nostre, reflectits tots solitaris, tristos, quiets, callats, passius (i emmascarats). Però és només un moment, perquè tot seguit desapareixem.