Un complet retallable anticapitalista

Teatro Amazonas según Jordi Bordes. Publicado aquí.

Sense fer escarafalls ni moure grans volums escenogràfics, Laida Azkona Goño i Txalo Toloza-Fernández han completat la seva trilogia sobre les conseqüències del capitalisme salvatge a l’Amèrica Llatina. Ho han fet en el parany més inhòspit i més desconegut per a ells, la selva amazònica. El resultat torna a ser devastador. Probablement, el capitalisme deixa les mateixes ferides a Occident, però en ser una societat amb una millor qualitat democràtica, aparentment, la cicatriu és menys profunda. A l’Amèrica Llatina, en unes comunitats confiades i una Natura molt més present, tot agafa una dimensió major. La riquesa s’acumula amb rapidesa i la despreocupació pel terreny devastat és menor quan se sap que encara hi ha molt bosc per a arrasar. I el sempre famèlic especulador sap que, si perd el lideratge i el Poder d’una zona, es deixa una sucosa part del pastís.

Azkona i Toloza han parlat de com Occident ha construït costossíssims i venerats museus Guggenheim amb els beneficis de l’explotació dels minerals extrets al desert d’Atacama de Xile (Extraños mares arden), de com la comunitat mapuche de la Patagònia ha patit la queixalada descontrolada del capitalisme, amb el creixement de l’imperi Benetton de fons (Tierras del Sud). La cultura tapa, en part, els abusos. El duet continua amb aquest teatre documental a Teatro Amazonas, carregat de dades i d’històries que demostren la terrible desigualtat entre els que defensen la cosmovisió dels indígenes i els seus drets i els que, en pro del progrés, s’enriqueixen i construeixen els seus paradisos amb total impunitat. Si els indígenes han decidit revoltar-se i donar breus instants d’esperança a la història, la Natura és la que supera tots els excessos humans. Fordlandia desapareix engolida per la vegetació en poques dècades. El viatge romàntic i devastador alhora de Weber Herzog (de creuar un vaixell per ajuntar dos rius, repetint l’aventura de Fitzcarraldo, al 1891) demostra com la Natura corregeix els abusos que preveu la civilització. els indígenes saben conviure amb la bèstia de la Natura però sucumbeixen a les regles del progrés. A Fira Tàrrega 2018, es va poder veure un altre espectacle documental sobre les conseqüències de la droga a Mèxic i la connivència entre les màfies i els governs Sin Ítaca, que també jugava amb el relat i una mena d’instal·lació entre conceptual i narrativa, que podria integrar-se a l’arrel de la tesi (ara, la proposta en loop era massa reiterativa).

En aquesta peça, com en les anteriors, el relat es produeix sense pressa i sense pausa. Donant veu als diferents personatges que ajuden a posar un prisma més a la narració. Mentre, l’espai buit va quedant engolit per una construcció infantil, uns retallables de cartró que, ara dominen els perfils del riu Amazones (descobert per casualitat per Francisco de Orellana, tot i que fessin generacions que els indígenes convivien amb el riu), ara la selva els atrapa va bastint l’espai de forma imparable. Altre cop els videos Capitalisme per a dummies dóna receptes de com fer fortuna a l’Amazones amb el cautxú, en clau farsesca i caricaturitzada prò d’una lucidesa insultant.

El títol de l’espectacle és el nom del teatre que van construir a Manaos els empresaris que havien fet fortuna amb el cautxú. Volien representar el París de l’Amazones. No sabien que, mentre ells construïen aquella epopeia arquitectònica (similar a la del rodatge d’Herzog i el seu vaixell carenant el cim), les llavors viatjaven cap a l’Àssia i deixaven Amèrica com a terra cremada. Aquest teatre de marbre i vellut de seguida queda desfasat. La ciutat perd el seu orgull i la Natura l’engoleix. Com a Lehman trilogyles bondats del progrés i el coneixement queden engolides per l’ambició i el Poder, superant els límits del respecte per a la humanitat i l’ecologia.

Acabada la trilogia, el duet de creadors confessen estar exhaustos de tant abús i de comprendre la dificultat perquè la cosmovisió més respectuosa amb l’entorn acabi sucumbint dins de la civilització. Després dels seus tres espectacles (que, junts, podrien sumar unes sis hores de raons anticapitalistes!) decideixen que ara toca el moment de callar i d’escoltar. De fet, no han fet més que això: empapar-se de les veus dels protagonistes (sigui a través de fons documental o d’entrevistes) i de donar-li una forma simple, directa, austera, que completa amb un espai conceptual que va del buit al ple construint-se davant dels ulls atònits de l’espectador. Aclaparats per la construcció de l’espai, pels testimonis i per una Humanitat que no sap créixer sense trepitjar el peu del veí. En aquests sis anys de creació (triguen uns dos anys en donar forma a cada muntatge) el canvi climàtic s’ha fet més evident i una pandèmia assota la globalització. Ara és Occident que no sap reaccionar davant la Natura que ha esquitxat el món globalitzat amb una pandèmia tant arbitrària com el capitalisme sense moral. O, encara pitjor, amb una religió (la catòlica en l’època del descobriment d’Amèrica; l’evangèlica, en l’actualitat) que ha facilitat que, per exemple, Bolsonaro fos elegit president amb 60 milions de vots. Terrible democràcia ens està quedant…