La civilització és barbàrie a l’Amazònia

De Marta Durán, publicado en Novaveu.

Què en sabem, de l’Amazones?

… i com és que en sabem tan poc? A través de la construcció curosa d’imatge i relat, en Txalo Toloza i la Laida Azkona n’assagen una resposta a Teatro Amazonas, una obra estrenada en el darrer Festival Grec i que ha fet una breu estada al TNT d’enguany. Aquesta obra pertany a la trilogia Pacífico, juntament amb Extraños mares arden i Tierras del Sud –on altres relats sobre el colonialisme a l’Amèrica Llatina son presentats críticament a l’audiència. Teatro Amazonas proposa comprendre com civilització i barbàrie van de la mà, i Toloza i Azkona ens ofereixen un relat per entendre el Brasil modern i les atrocitats comeses per tal de crear el que avui dia és un dels estats més grans del món.

La peça comença amb l’escenari nu i l’advertència que els noms i les dades no han estat manipulades. Però, gràcies a metàfores visuals i a la disposició del relat a través de les estacions climàtiques amazòniques –múltiples estius, sec i humit com a variables, i els animals i altres agents no-humans com a punts de referència–, els dos artistes multidisciplinaris ens aniran introduint en aquest relat de bellesa corrompuda per interessos capitalistes, polítiques genocides i idearis racistes camuflats d’evangelització. La peça ens parla de l’homònim Teatro Amazonas i de l’estadi de futbol Arena da Amazônia –protagonista del mundial de futbol de 2014–, ambdós projectes arquitectònics de progrés al bell mig de la selva amazònica a Manau. Els elements que permeten a Toloza i Azkona posar el dit a la nafra de manera clara, l’explotació ecològica, humana i material de la selva, son la base del que avui dia entenem com el Brasil modern. A banda de relats més estèticament i escènicament delicats, contrapunts audiovisuals i irònics esquitxen la peça de tant en tant –un somriure caricaturesc que convida l’espectador a entendre millor els mecanismes del capitalisme salvatge i com s’inserten en la qüestió amazònica.

A banda de la història que se’ns narra, la metàfora visual també és un dels centres de l’espectacle. Una imatge de la selva serà construïda no només narrativament sinó també visual: peces introduïdes d’una a una, acumulades, encaixades, apropant-se al cel amb cada minut que passa. Arbres neixen i creixen a l’escenari, per tal de parlar-ne d’altres ben llunyans. Una imatge optimista, connectada amb les històries de resistència que bateguen a l’Amazònia. Un relat complex és articulat davant dels nostres ulls, demanant que donem espai a altres veus –“Lo que toca: frenar y escuchar”.

Explicar un tema tan delicat com el que és la destrucció barbàrica de l’Amazones en pro del progrés capitalista i imperialista no és una tasca fàcil. Fer-ho sense caure en sentimentalismes és un repte a evitar. La forma com Txalo Toloza i Laida Azkona treballen sobre aquest tema és admirable i al meu parer compleixen no només l’objectiu de transmetre aquesta història, sinó que també la fan créixer a tots els nivells i de manera orgànica davant els nostres ulls. Potser algunes qüestions serien interessants d’explorar més enllà: qui parla? per què parla? de què parla, exactament? Però, de moment, només dir que quina pena haver-me perdut les altres peces de la trilogia, i quines ganes de veure’n els següents projectes.