Distopia minera

per Jordi Bordes para Recomana.cat.

Laida Azkona i Txalo Toloza són dels que, per presentar un espectacle, abans es posen els guants i fan un intens treball de documentació, de pic i pala. Són arqueòlegs de la veritat tapada, miners de les finques arrassades. El seu cant és trist, d’espiritual negre, de processó, però que li donen un gir final poètic, visual, (secret!) amb el que conviden a desplaçar l’objectiu de les excavadores: no té sentit seguir ferint la terra si abans no s’ordena i equilibra la riquesa, el coneixement, l’estima per la vida. La seva poesia és de mans endurides, de documentació implacable, de sorpresa que pot esclatar en qualsevol moment, Confien que esclati el volcà i s’ensorri el sistema. Si cal, sacrificant-se ells mateixos. Amb la condició que el nou ordre mundial retorni a la Humanitat.

En la seva trilogia anterior (Extraños mares ardenTierras del Sud i Teatro Amazonas), feien una veritable denúncia al neoliberalisme a l’Amèrica Llatina (la segona colonització segons deia Pere Casaldàliga) que es justificava sovint fent de mecenes culturals. Ara, la parella ha optat per saltar-se la història i imaginar-se un futur devastat, amb extracions mineres per tot el Sistema Solar. Constaten que, si no hi ha una revisió al sistema econòmic actual, es pot fer una projecció cap al cataclisme final. Ja ho explicaven els de l’Agrupación Sr Serrano a Katastrophe que l’equilbri amb l’ordre Natural és el que pot trobar una sortida a la humanitat. Que si la devastació continua, la Terra (inert, o no; viva, o no) seguirà rodant tot escampant esquelets de rics i pobres, indistintament.

La peça, que se li augura una necessària gira després de la seva visita de tres setmanes a l’Espai Lliure, compta amb un espai sonor que es distorsiona en directe i amb un tercer actor (Rodrigo Rammsy), que ajuda a completar l’espai físic. La companyia convida a participar d’un viatge fracassat de la corporació aeronàutica catalana en el seu 50 aniversari, una diverttida picada d’ullet a les pretencions espacials institucionals. Com en la seva troligia, aquesta expedició, van aterrant en runes de la civilització futura.

Azkona i Toloza construeixen, a ulls del públic un espai carregat d’ordres contradictòries, de normes benintencionades que aspiren a ser absolutes i es converteixen en una negació de sí mateixes. Les lleis caduquen; les pedres es mantenen impassibles. La ciència es transforma perque varien els condicionants externs; el mineral segueix fidel al seu propi cor. La percepció que una pedra flota o es mou es produeix respecte un cos que gravita o que es desplaça a diferent ona que l’element observat. Tot és relatiu. Els d’Íntims Produccions també viatjaven, fa molt poc (Dels instestins, una soga; del cul, un sac de gemecs), a una societat postcataclisme similar a la que es dibuixa en aquest quadre. L’apocalipsi és pop, pronosticaven loscorderos.scp a La banda del fin del mundo. En tot cas, Azkona i Toloza deixen bategar un paisatge construït quan tot semblava perdut. El silenci és absolut. La bellesa, també. La vida pren un nou viarany insospitat, possiblement més enllà de la veu i l’obra de l’Home.